La meva pràctica se situa en un espai de relació entre veu, cos, espai i producció cultural. Tot i provenir del camp de la música i de la interpretació vocal, amb els anys he anat desplaçant el centre del meu treball cap a formes híbrides que connecten performance, dispositiu, participació, documentació i context. M’interessa especialment construir situacions en què l’experiència artística no es redueixi a la representació d’una obra, sinó que activi relacions vives entre cossos, sons, objectes, memòria i lloc, generant estructures que puguin reformular-se en el temps.
Un punt decisiu d’aquest recorregut va ser el gir que vaig fer l’any 2011, quan vaig interrompre una trajectòria musical institucionalitzada començada el 1997 per traslladar-me a la Segarra i explorar una pràctica més vinculada al treball de la terra, al temps lent, a la memòria familiar i a una manera més directa d’entendre la presència. En aquell període vaig recuperar la veu des d’un altre lloc i vaig incorporar l’arpa romànica com a eina de recerca autodidacta, en diàleg amb formes musicals premodernes i amb una performativitat més íntima. Des d’aleshores, el meu treball ha anat articulant una tensió constant entre formació musical, experimentació escènica, materialitat, ritualitat contemporània i voluntat de generar dispositius de participació.
Els meus projectes comparteixen diversos interessos de fons: la presència, la participació, la memòria, la relació entre intimitat i esfera pública, la tensió entre institució i experiència, i la possibilitat d’entendre allò artístic no com una essència, sinó com una construcció cultural i contextual. Per això em sento més proper a la idea de producció cultural que no pas a una noció idealitzada o autosuficient de l’art. M’interessa treballar amb llenguatges diversos —veu, música, instal·lació, acció, vídeo, espai domèstic o escènic— sempre que permetin activar una experiència significativa, situada i crítica.
En aquest recorregut, la participació del públic ha estat una constant, tant en projectes de petit format i proximitat com en propostes de major visibilitat pública. Progressivament, això m’ha conduït a pensar menys en obres tancades i més en dispositius-lloc: sistemes activables en què espai, cos, matèria, acció i documentació entren en relació i es transformen mútuament. M’interessa que cada projecte no sigui només una producció puntual, sinó un camp de presència capaç d’acollir activacions successives, deixar rastre i reconfigurar-se a partir del que hi succeeix.
Aquesta línia de treball desemboca ara en Porta Presència, però no com una excepció, sinó com una síntesi especialment clara de preocupacions presents en tota la meva trajectòria: la construcció d’un dispositiu-lloc, la relació entre escultura latent i activació performativa, la importància de l’adequació espacial mínima, la crítica a les formes instituïdes de circulació de l’art i la necessitat de crear marcs de trobada que connectin pràctica artística, context vital i xarxa humana.
Així, entenc la meva pràctica com un procés de recerca, formalització i activació en què cada projecte no només produeix una obra, sinó també una manera d’organitzar relacions, percepcions i formes de presència. M’interessa crear contextos on el treball cultural pugui ser alhora sensible, crític, habitable i mutable.
En aquest recorregut, la participació del públic ha estat una constant, tant en projectes de petit format i proximitat com en propostes de major visibilitat pública. Progressivament, això m’ha conduït a pensar menys en obres tancades i més en dispositius-lloc: sistemes activables en què espai, cos, matèria, acció i documentació entren en relació i es transformen mútuament. M’interessa que cada projecte no sigui només una producció puntual, sinó un camp de presència capaç d’acollir activacions successives, deixar rastre i reconfigurar-se a partir del que hi succeeix.
Aquesta línia de treball desemboca ara en Porta Presència, però no com una excepció, sinó com una síntesi especialment clara de preocupacions presents en tota la meva trajectòria: la construcció d’un dispositiu-lloc, la relació entre escultura latent i activació performativa, la importància de l’adequació espacial mínima, la crítica a les formes instituïdes de circulació de l’art i la necessitat de crear marcs de trobada que connectin pràctica artística, context vital i xarxa humana.
Així, entenc la meva pràctica com un procés de recerca, formalització i activació en què cada projecte no només produeix una obra, sinó també una manera d’organitzar relacions, percepcions i formes de presència. M’interessa crear contextos on el treball cultural pugui ser alhora sensible, crític, habitable i mutable.