Avui, al cas número u del recull que fa Lúa Coderch dins el taller del Projecte II del Grau d’Arts de la UOC, entrem a Accions a casa de David Bestué i Marc Vives (dos mil cinc). 

​

Veiem fotogrames de vídeo domèstic: una escala de “qualitat casolana”, llum interior, enquadraments funcionals. En una imatge, dues persones manipulen una planta en un vestíbul; el subtítol diu: “1. robar planta del vestíbulo y exhibirla en el balcón”. En una altra, el pla és un detall de peus sobre una pastilla de sabó verda, damunt d’un terra hidràulic, amb el subtítol “66. jugarse la vida”. I en una tercera, un pla fix d’una cuina (fogons, pica, rellotge, taula) mostra una petita construcció amb plats i estris; el subtítol: “6. fuente en fregadera”. 

​

Aquí ja apareix el tema: un centenar de microaccions fetes dins un pis de Barcelona, registrades en vídeo. El text ho descriu com un seguit de petits jocs, gestos surrealistes, trucs visuals i fins i tot cites a referents de l’art o de la cultura pop, que “enrareixen” allò rutinari de la vida domèstica: fer el menjar, treure les escombraries, rentar els plats, reunir-se amb els amics. I això situa Bestué i Vives en un moment molt característic: el d’una pràctica que no necessita gran producció per activar una idea —un humor conceptual i una mena de coreografia mínima de l’habitar. (El valor està en la sèrie d’accions i en el seu registre, no en l’espectacularitat.) El document també indica la font dels fotogrames: un vídeo accessible a YouTube. 

​

El cor de l’obra és una operació molt fina: convertir la casa en un laboratori de percepció. El gest de “robar una planta del vestíbul i exhibir-la al balcó” fa tremolar la frontera entre espai compartit i espai propi; la planta passa de decorat funcional a trofeu absurd, i el quotidià es revela com un sistema de normes. “Jugar-se la vida”, en canvi, agafa una expressió èpica i la col·loca en un acte corporal minúscul: la grandiloqüència es desinfla i, justament per això, apareix el vertigen —com si la vida moderna fos una acumulació de riscos ridículs i reals alhora. I “font a la pica” és gairebé un monument domèstic: una escultura efímera feta amb utensilis, una arquitectura casolana que transforma la cuina en escenari.

​

La tesi seria: no és que passin coses extraordinàries a casa; és que l’obra ens entrena a mirar el banal com si fos estrany. I aquest estranyament —produït amb accions petites, seriades, enregistrades— és precisament el que torna polític el quotidià: perquè mostra que la normalitat no és natural, sinó construïda… i, per tant, modificable.