Imagina’t que entres en una pista de gel abandonada als afores de Münster, i que el primer que t’expliquen és això: aquí dins s’hi estan criant cèl·lules cancerígenes. Aquesta és la premissa d’After ALife Ahead de Pierre Huyghe, un projecte presentat a Skulptur Projekte Münster (dos mil disset) que sembla mig laboratori biotech, mig escenari de ciència-ficció. 

 

L’espai està literalment trencat: el terra de formigó s’ha fragmentat i baixa en forma de graons i rampa cap a una zona excavada, fangosa. Al sostre, dues obertures s’obren i es tanquen periòdicament, deixant entrar llum, vent i aigua dins d’un lloc que abans era completament artificial. I al mig d’aquesta ruïna controlada hi conviuen elements vius: abelles, paons i algues, com si l’edifici fos un organisme que respira. 

 

Però el més fort és el sistema “nerviós” que ho connecta tot: hi ha sensors invisibles que monitoritzen el moviment dels animals i també els nivells de CO₂, i bacteris. Aquestes dades alimenten un algoritme que calcula una mena de “vitalitat mitjana” de l’espai. I aquesta vitalitat —aquí ve el gir— s’envia per cables enterrats a un incubador amb cèl·lules cancerígenes: quan el lloc “està més viu”, les cèl·lules es reprodueixen més; quan baixa, l’algoritme en frena el ritme. Huyghe insisteix que no li interessa tant la relació entre coses com la seva interdependència, és a dir, la dependència mútua que crea comportaments imprevisibles. 

 

A sobre, l’obra incorpora una capa sonora i de realitat augmentada: patrons de closques dins d’un aquari es tradueixen en una partitura que sona a l’espai; determinats sons fan variar l’opacitat del vidre, i això pot desencadenar canvis al sostre. I al telèfon mòbil, una app genera piràmides flotants: en neix una cada vegada que es divideix una cèl·lula cancerígena; poden “aparellar-se” i regenerar-se; però quan el sostre s’obre, moltes “moren”, excepte les que han desenvolupat “força” gràcies a un algoritme evolutiu. 

 

El text també situa el projecte com a culminació d’experiments previs de Huyghe, vistos a documenta tretze i al Palais de Tokyo, i planteja el tema central: la tecnologia no domina la natura, sinó que queda contaminada i reprogramada per factors externs. L’obra, al final, et deixa amb una pregunta incòmoda i molt contemporània: on comencen i on acaben els processos que intentem controlar?