Sobre paisatge sonor
call*llac: entre el crit i el silenci, un eco de Murray Schafer al cor de Nou Barris
No sé si això és art, ecologia acústica o un deliri amb arrels al llim del llac de la plaça de Sóller. Però call*llac no té propietari, i, alhora, és d’aquell que s’hi acosta amb l’oïda desperta i la mirada desarmada. No és un projecte acabat, perquè no pot acabar-se mai: el llac encara crida, i el solstici d’estiu que ens espera aquest dissabte 21 de juny de 2025 serà un nou capítol, un nou acte d’escolta col·lectiva. La convocatòria és sense horaris ni programa: vine, passa-hi, deixa’t travessar per la crida invertida del llac.
Tot això no hauria estat possible sense topar-me, un dia, amb les paraules (i els silencis) de Raymond Murray Schafer. El seu llibre titulat The Soundscape (el títol sencer vindria a significar El paisatge sonor: el nostre entorn acústic i l’afinació del món, publicat el 1997) em va sacsejar fins al moll de l’òs: vaig entendre que el món no és soroll, sinó simfonia. Que cal reaprendre a escoltar, no amb l’oïda domada per la ciutat, sinó amb el cos sencer, amb la pell i els ossos. Schafer diu: “Hem d’aprendre a tractar l’entorn com una composició musical i aprendre a escoltar-lo com a tal.”
Això faig a call*llac: el llac de la plaça de Sóller és la meva partitura viva. I el meu cànon espectral —aquell invent sonor on el so de l’albada ressona al capvespre i el capvespre desperta al matí— és el meu humil homenatge al seu pensament.
Amb el meu call*llac no busco representar el paisatge: el faig emergir d’una altra manera, com proposa Schafer. El meu llac sona quan ja ha callat. Quan hi entres, et rep un circuit de codis QR penjant dels arbres, petits portals sonors. Cadascun activa un fragment del cànon, una franja de freqüència que balla amb les arrels, les granotes, els gossos, els ocells, els humans. Schafer m’ha marcat: les seves idees sobre l’orquestra amfíbia del món —els bels, trinos i roncs de les granotes, les simfonies dels estanys— han estat el model referent del meu treball.
Però no vull enganyar ningú: call*llac no és només una peça acústica. És una performance situacionista íntima que juga amb els límits: cridar i callar, ser i no ser. Com diria Debord, és un acte contra l’espectacle, anti-espectacular. Aquí no hi ha espectador: hi ha còmplice. El projecte és una crida a perdre’s, a participar, a reescriure el so del llac amb les nostres pròpies veus, gravacions, presències. I al solstici d’enguany, això es farà real de manera ritual: vull que el llac ens parli a tots i nosaltres li tornem la paraula.
Les tècniques que he desenvolupat —aquest cànon espectral de sis veus que cobreix des dels subgreus que vibren amb la terra fins als aguts que xiuxiuegen amb el vent— no existirien sense la inspiració de Schafer i sense les derives situacionistes que m’han fet caminar el llac com si fos el mapa d’un tresor sonor.
El llac de Sóller és el meu instrument. Jo només hi poso l’oïda i el cos. No hi ha final: mentre hi hagi llac, hi haurà call*llac.