call*llac: una escultura sonora que mai no calla

 

Imagina que un llac et xiuxiueja a cau d’orella. No un llac metafòric, sinó un de ben real: el de la plaça de Sóller, a Nou Barris. call*llac neix d’una idea senzilla i alhora bastant esbojarrada: fer sonar l’albada quan ja és vespre, i fer-ho en directe, improvisant amb el cos, la veu i el que el lloc et dona.​

 

Això no és una instal·lació d’altaveus ni un concert programat. És una escultura expandida: un projecte sonor, visual i performatiu que no cap dins cap paret ni cap horari. És site-specific, perquè viu i respira al lloc on va néixer. I perquè no té sentit fora del seu entorn sonor, social i emocional.​

 

Inspirat per les idees de Raymond Murray Schafer —el pare del paisatge sonor i del disseny acústic—, aquest projecte no vol només sonar bonic: vol fer pensar amb l’oïda. Vol que ens aturem un moment i escoltem el món amb una mica més de cura. Tal com deia Schafer, dissenyar el so és escoltar primer, amb atenció, amb valentia, i fins i tot amb afecte.

 

​Els sons de call*llac no són neutres: tenen memòria, context i lloc. Hi ha àudios enregistrats a l’albada, editats en cànons espectrals (una tècnica per fer que el temps soni en capes). Hi ha vídeos enregistrats al capvespre, mentre el performer canta, camina, dialoga amb el llac, amb les granotes, amb un gos que salta, o amb una ballarina que passava per allà. Tot això s’arxiva, s’expandeix i es transforma.​

 

No hi ha escenari ni butaques. A vegades hi ha convocatòria, a vegades no. És una performance íntima que pot passar quan menys t’ho esperes. I si t’hi trobes, ja formes part de l’obra.​

 

call*llac és això: un intent d’escoltar millor. D’imaginar el món amb les orelles. I de ressonar junts, encara que sigui en silenci.